diumenge, 12 de maig de 2013

Aquest es el meu treball creatiu de Terra Baixa.

ESCENA IX. TERCER ACTE



Quan la Marta eixia del moli es va trobar al Sebastià que entrava per la porta, la Marta va exclamar:
-Ah!
El Sebastià s'adonà de l'exclamació i va preguntar:
-Qui hi ha aquí?
-Ah! El Sebastià!- va exclamar la Marta.
-Qui es que sortia? Tu! A on anaves ara?- va cridar Sebastià.
-Verge Santíssima! Empareu-me!- va murmurar la Marta.
Sebastià, agafant-la del braç li va dir:
-Que et pregunto a on anaves a aquesta hora! Que et mano que em respongues a on anaves.
Marta espantada li va dir:
-Deixa'm! Que et dic que em deixis!
Sebastià deixant-la anar amb despreci li va dir burlant-se:
-Si estas morta de por! Si tota tremoles! Vés, vés que em fas llàstima!
La Marta tota aporegada va exclamar:
-Ah, que em voldria morir ara!
Mentrestant el Sebastià es reia i deia a la Marta:
-I mira't, treu-te el mocador del cap, treu-te'l, que t'estas descobrint.- ella se'l trau de presa, mentres ell riu- Veus, dona, veus com te n'anaves?
La Marta va respondre amb decisió:
-Doncs sí, sí; me n'anava! I me'n vaig d'aquí, que ningú té dret d'aturar-me.
-Aixís m'agrada, aixís. Que t¡atreveixis a dir-m'ho a la cara.
La Marta li va suplicar al Sebastià:
-Sebastià; jo t'ho demano; deixa'm sortit d'aquesta casa!
-Si la sento i no em sembla que es ella mateixa! Que la deixi sortir!- diu, mentre es riu sarcàsticament.
-Oh, no riguis, no riguis! Sebastià: per Déu, no riguis!- li demana la Marta, desconsolada.
-Que no rigui? Què vols que faci sentint-te? Que vols que et faci trossos i que t'esclafi aquí mateix amb els peus?- va dir ell entre rialles- No,no; si val més que me'n rigui.
-Doncs vés-te'n tu: vés-te'n i deixa'm; i cala foc al molí, si vols, i mata-m'hi dintre.
Aleshores Sebastià va córrer a la porta i la va tancar al temps que deia:
-Que jo et deixi sortir... o que me'n vagi, o que et mati!... Per qui m'has pres tu? Que jo et deixi sortir? Doncs mira si et deixo sortir, mira, mira; surt ara.
-No, no això no! Obre, per Déu; obre!- cridava la Marta, desesperada.
-No; aquí tancats tu i jo, tots sols! Aquí s'ha acabat el món per a nosaltres, i tot lo del món: terra i cel, tot es aquí dintre!
Mentres que ell deia això la Marta retrocedia espantada dient “Jesús, Déu meu”. Hi el Sebastià continuava amb la seua locura:
-Tu em vols a mi. A mi tot sol, perquè ho he sacrificat tot per tu. I mira, el que jo no vuic es que em diguis que an ell te l'estimes! Aixo no!
Aleshores la Marta li va dir:
-Que no t'ho diga, que et fa rabia? Doncs si, si que me l'estimo!
-Calla, calla- va cridar ell, tot desesperat.
A la fi Marta va aconseguir desesperar al Sebastià que va acabar admitint, tot desesperat:
-Tu m'has volgut perdre i t'has sortit amb la teva. Res me fa que tot s'esgavelli i que per mi tot s'acabi! Tu et vens a m'ha casa, que ets i seràs meva!
-Deixa'm!... Manelic!- va cridar Marta.
El Sebastià es tornà boig, va riure bestialment i veia sang per totes parts, mentres la Marta fugix d'ell. Ella li crida a ell:
-Amb mi t'atreveixes, covard, però amb el Manelic no!
-Amb ell, i amb tu... i amb tot el mon per tu!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

S'agraeixen els comentaris dels companys i les companyes de classe al meu apunt.