diumenge, 14 d’abril de 2013

L’última part de la trilogia


Ja ha arribat la tercera avaluació i, amb ella, l’última tirada d’entrades del curs, l’ultima part d’aquesta peculiar trilogia que hem desenvolupat al llarg de les setmanes.

Aquest últim tram del camí el dedicarem exclusivament a la gramàtica i a la llengua. El poc que està programat que treballem referit a literatura seran les activitats de Terra Baixa, les quals calcule que estaran acabades abans de maig.

Com vam perdre la sessió del dilluns amb motiu de la celebració de Sant Vicent Ferrer, ens quedaren dos classes. La primera d’elles la emprarem per corregir els dos fulls de sintaxi que havíem de fer per Pasqua. Ens serví per a recordar el que ja abans vam iniciar: anàlisi de l’oració composta, connectors de tot tipus, el comportament –peculiar per a mi que soc castellanoparlant- de les preposicions i els CRV (complements de règim verbal), les funcions del que conjuntiu i relatiu... Ho férem mitjançant tipus d’activitats tals com traducció, correcció d’errades, substitució d’uns elements per altres equivalents o simplement anàlisi.

Al llarg de les correccions, Toni féu alguns incisos i un dels quals em van cridar l’atenció fou aquell del no expletiu. Es donava en aquelles oracions en que no tenia cap significat, que no alterava l’oració. Encara que parega difícil d’entendre, mireu aquests exemples i de segur que ho veureu:

- No canviarà l’oratge abans que arribe la primavera.
- No canviarà l’oratge abans que no arribe la primavera.

Si us fixeu, tot i que a una oració apareix el no i altra no, els significats d’ambdues són els mateixos. Resulta curiós que una partícula amb tant de pes semàntic quede manca de significat a aquestes afirmacions, no ho penseu?

També eixiren dubtes per distingir els complements d’atribut i complements de l’adjectiu, però tot es solucionà ràpidament. L’atribut és un tipus de complement que acompanya al verb, concretament a un copulatiu o pseudocopulatiu, mentre que el complement de l’adjectiu, n’acompanya a un vocable que morfològicament ha de ser, com el seu nom indica, adjectiu.

Una qüestió que no tenia clara va ser quin era el tret que feia distentes les oracions compostes coordinades il·latives i les subordinades consecutives. Es tractava d’una qüestió de definició, les coordinades son oracions que estan enllaçades però que podrien ser independents l’una de l’altra (per tant, els nexes no s’inclouran a les proposicions), mentre que a les subordinades hi ha una que sí ha d’anar sempre amb la principal per tal de tindre sentit complet (per aquesta raó, l’enllaç el trobarem incrustat a la proposició subordinada).

I d’aquesta classe tan completa vam passar a l’examen de Terra Baixa, els resultats del qual supose que els tindrem demà, així que ja us contaré com han anat el proper cap de setmana. No obstant sí que puc avançar que les notes, en la meua opinió, seran prou bones.

Acabada la proba iniciàrem les intervencions de la tertúlia dialògica de l’obra. El micròfon pareixia intimidar-nos prou, així que els voluntaris eixiren a dit, van ser Arantxa, Pablo i Laura. Toni assegurà que amb la classe de demà agafarem una actitud més dinàmica en perdre’l vergonya al dispositiu.

Molta Sort!

Fòbia al micròfon

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

S'agraeixen els comentaris dels companys i les companyes de classe al meu apunt.